Aquí us deixem l’entrega de premis del 1r Concurs Literari de Can Portabella, enhorabona a tothom i moltes gràcies a Maria i punto (il·lustradora) i a la Claudia Casanova de @aticolibros per la participació!

OBRA GUANYADORA

Minúscula tragedia

Tinc malsons. Em pujo per les parets i no arribo mai a la teulada, una teulada llunyana i infinita. No puc descansar i, al mateix temps, desitjo estar fatigat, com un atleta després d’una cursa arriscada. Tota la meva vida s’ha anat pel forat de l’inodor. He tirat de la cadena i ja no hi ha volta enrere. Recordo a la meva mare, entregada, soferta i vulnerable. Sempre
preocupada per mi i la meva circunstancia. Ho he passat molt malament però tampoc haig de perdonar a ningú. Els meus botxins, ni tan sols em volen matar, prefereixen una mort lenta, la meva propia existència, els meus objectius de benestar amb els altres es confonen a la llar de foc que son les meves soledats.

Arbitrari i desolat, cerco les meves mancances per vestir-les d’un negre intens de mort. El meu llit és el meu territori, on lluito i als meus combats hi han danys col·laterals. Els meus llençols, eternament mullats, rellisquen fins al terra com fugint de mi. La medicació ja no em fa efecte i exagera els meus trastorns. Quina angoixa!!! Necesito fugir cap a terres més càlides i amistoses, on la gent siguin persones, on l’aigua em porti records de placenta abans de venir a aquest mon desigual. Els meus amics ja no hi son, desapareguts a la distancia d’un plorar exagerat. No puc trucar-los perquè em fa vergonya no trobar les paraules adequades, per comunicar-me a la perfecció, és a dir, que m’entenguin d’una vegada per totes, però això és impossible i tampoc, fredament, no porta enlloc. Em canso de respirar, d’olorar la meva pell de bestia, com un llop.

La tarda ja s’acosta a la nit i estic cansat de rumiar els meus arguments, arguments difosos i cavernaris. Ja no em queda més destí que posar la tele i plorar amb el telenotícies.

Trucan a la porta. No estic disposat a obrir-la a ningú, ni al meu pare ni a la mort. Insisteixen i penso que pot ser alguna cosa urgent. De vida o mort. Algun veí desesperat amb un foc no desitjat. Alguna persona gran que desconeix el modus de sintonitzar el seu televisor, i pensen que jo, per ser més jove, haig de saber-ho. No em queda més remei que anar a obrir per solidaritat ciutadana. Arrossego els peus fins el revedor i vomito un “qui és” cansat i adolorit. Apareix una veu de nen que m’inspira tendresa. Obriré la porta, es lo just, no és intel.ligent però es lo just i la justicia em preocupa per la seva constant absència.

Radera la porta hi ha una “personeta” de set anys d’edat, aproximadament, i amb uns ulls plorosos que cerquen uns pares que han desaparegut del pis on ell viu. El calmo i el porto a casa. Silenci i soledat, més plors, mes ajuda i més por desencadenada en tragedia. No em queda més remei que pensar, encara que no estigui acostumat.

De cop i volta, sona l’interfono amb un crit ofegat, trist i desesperat, solitari i ansiòs. Son els seus pares que s’havien barallat i, tots dos, al sortir al carrer, pensaven que l’altre encara era al pis.
Es tranquilitzen quan els hi dic que el seu fill està fora de perill i pugen ràpidament a consolar-lo i a donar-li mil explicacions falses, però contundents. Em donen les gràcies efusivament diem-me que allí estan pel que desitgi i quina sort que tenen de tenir-me allí al costat.

Me’n vaig cap a casa amb la desesperació d’un traïdor indescriptible i penso que la vida no és més que un nen solitari i vulnerable, com jo, vulnerable com jo. Vaig cap a la cuina i em preparo un entrepà de tonyina amb oli d’oliva. Menjo i em prenc la medicació. Només em resta anar a dormir i somiaré, després d’haver tastat l’infancia, en una cosa dolça i amb futur.

Pot ser, aquesta nit, no tindré malsons, i descansare a la fi, no se quant de temps, si fins al matí o la tarda, si a la tardor o a l’hivern. Encara que no em llevi, sempre tindré a la memoria, aquella imatge que va sortir d’un no res i que va derribar quasi tots els meus fantasmes.

Mentrestant, sonen els camions de les escombraries. A lo millor se’n porten les meves quimeres i trastos vells. Demà será un altre día.

Pseudònim: Lao.

AGRAÏMENTS

  Propia inspiració. 

Vull dedicar aquest escrit, als meus companys del centre de día de Cassernes, també als professionals del centre que tant han contribuït al meu benestar físic i mental.

A partir d’aquí, es dedueix, que la meva inspiració, neix d’una experiència pròpia i compartida amb la gent que m’acompanya al dia a dia.  

S’estan fent molts progressos en aquest àmbit, i també neix, mica en mica, una solidaritat ciutadana, que a través, de la cada vegada més àmplia informació sobre el que son les enfermetats mentals, contribueix a l’eliminació del famós estigma.

En definitiva, crec que m’ha estat fàcil abordar aquest tema, perquè està escrit des de dins, del propi cos, de la propia anima.

També vull animar a totes les entitats, properes a l’àmbit de la cultura, a promoure concursos com aquest que fomenten la iniciativa creadora de les persones.

Només em resta dir, que estic molt agraït al centre cívic de Can Portabella, per haver-me donat una oportunitat per sentir-me bé i gaudir del benestar dels altres.

Moltes gràcies.